Entrevista a Andreu Carandell

Escrita el 1937 i publicada a l’any següent, ‘Un fill del nostre temps’ és una obra del dramaturg i novel·lista austrohongarès Ödön von Horváth. La peça, en realitat, és un estudi sobre com pensa, jutja i actua l’ésser humà. Està ambientada a l’Alemanya d’entreguerres, una època amb un índex elevadíssim d’atur, així com amb una gran insatisfacció social. Aquest malestar va propiciar l’aparició del  nazisme i que, persones com el protagonista d’aquesta història, obeïssin i executessin els principis del nazisme sense plantejar-se el motiu de les seves accions.

Fins al 10 de febrer, es pot veure a La Vilella l’adaptació que ha fet d’aquesta novel·la l’Andreu Carandell qui, alhora, protagonitza l’espectacle. Els espectadors que s’han apropat al teatre i han vist la funció, han descobert la història i els pensaments d’un jove que s’allista voluntàriament com a soldat. Amb una acurada posada en escena, la dramatúrgia explica l’evolució d’aquest soldat, des del seu entusiasme inicial, fins al desencís.

Hem pogut parlar amb l’Andreu Carandell sobre aquest projecte. El vam entrevistar quan faltaven pocs minuts perquè comencés la funció, mentre ell escalfa, es canvia i ultima els preparatius abans de posar-se a la pell del soldat una vegada més.

 

La Vilella – Ens pots explicar de què va ‘Un fill del nostre temps’?

Andreu Carandell – És la història d’un soldat. Veiem l’última hora i mitja de la seva vida, on repassa tota la seva vida. Ell necessita explicar-la i necessita justificar moltes coses, és com un examen de consciència.

A l’obra s’expliquen moltes coses, si bé el tema principal és l’evolució d’un soldat que ha cregut en els ideals del nazisme fins que, a poc a poc, va veient tota la porqueria que hi ha i es va decebent cada vegada més.

LV – Com va néixer aquest espectacle?

AC – Em van demanar que fes la traducció del text i em va agradar moltíssim, vaig pensar que algun dia el voldria interpretar i aquest dia ha arribat. Aquesta obra la vaig fer ja fa uns anys, el que passa que no la vaig moure gaire i, per això, ara l’he volgut tornar a fer. A més a més, l’he retallat, perquè era més llarga.

La motivació és personal perquè, d’alguna manera, em toca molt amb la meva història familiar. La meva mare és alemanya i els meus avis també ho eren, van morir a la guerra. Jo vaig llegir les cartes de la meva àvia abans de morir i em vaig adonar que, en aquest monòleg, hi ha moltes cartes on també s’expressen coses que no es podien dir i que, d’alguna manera, vencen el silenci que hi havia imposat al nazisme. Jo hi vaig veure alguna relació que m’interessava i que no coneixia.

També em va fer descobrir la història dels meus avis, cosa que vaig fer a poc a poc, per casualitat, perquè em van convidar a treballar a una ciutat polonesa on ells van estar i això va fer que jo, a poc a poc, anés desenvolupant aquest projecte.

LV – Què significa per tu, personalment, aquesta obra?

AC – Per mi signifiquen moltes coses. Primer, com ja t’he dit, aquest personatge em genera una simpatia, encara que sigui dolent. És un personatge tremendo, és molt home i, al mateix temps, molt fràgil. Aquest punt m’interessava perquè, d’alguna manera, els homes som una mica així, ens fem els forts, però no ho som tant.

Després, la construcció de l’obra m’encanta. A mi m’agrada molt la literatura i m’encanta com l’obra es va servint amb intrigues i va creant expectatives que es van descobrint a poc a poc.

També hi ha la història. D’alguna manera, tenim una història i visitar-la trobo que està bé. A mi m’ha anat bé, ha sigut una mena de catarsi. A vegades és una catarsi real, a vegades és més mental o literària. Mai saps si és necessària del tot, però ho fas i jo m’ho passo molt bé fent-ho.

LV – Perquè recomanaries als espectadors que vinguessin a veure ‘Un fill del nostre temps’?

AC – Per una banda, jo la recomanaria perquè estic molt content del treball, tant des del punt de vista de la direcció, de la versió que hem fet, de la dramatúrgia, així com de la meva interpretació, que crec que és una de les millors que he fet.

D’altra banda, perquè és un tema molt actual. Ara mateix, una altra vegada, la informació que tenim mai és certa. Tenim una miqueta d’informació, però no la tenim. És a dir, nosaltres anem discutint de mil coses però, en realitat, no en sabem res. Els diaris estan totalment comprats, sabem una mínima part de les coses i, aleshores, estem molt venuts. Aquest és un tema que a mi m’interessa molt, com ens estan contaminant la ment i la consciència des de tots costats. L’obra n’és un exemple molt clar, és com molt emblemàtic en aquest soldat. Potser és d’un altre temps, la problemàtica és d’un altre moment, però ara passen coses molt semblants encara que siguin d’una altra manera, penso.